Una barreta de pa (II)

(Llig el capítol anterior primer)

Passada la subtil corba a mig camí, ja es veia la casa. La vella encara romania al balcó, la vista fixa en elles, immòbil. Quasi pareixia que ni tan sols el vent afectava els plecs del seu vestit, que, tal com ella mateix, pareixia congelat en el temps, mentre els seus ulls travessaven les xiquetes sense pietat, com dues agulles inclements. La germana petita s'apropà una vegada més a la major; aquesta premia el pa amb encara més força. Dissimul.

Es detingueren front la casa. La vella se les mirava i remirava, sense dir ni una paraula, el mateix gest d'empipament, arrufada de front, la mateixa ganyota amb la boca, el llavi inferior corbant-se fins a fer una mena de "C".

Finalment, la major va alçar la barra de pa, fent un gest de pau, i tractà de somriure, sense massa èxit. Després d'uns moments d'estrepitós silenci, la dona separà el braç de la barana i apuntà amb un gest lent cap a la porta de la casa, que no s'havien adonat fins ara, però estava mig oberta.

La major ja anava a creuar el carrer, quan la germana li tirà de la mànega:

-- No puges, no puges! --xiuxiuejà, sota la severa mirada de la dona.

-- Què...!?

-- Digues-li que baixe i li dones la barreta des de ací, des de la porta.

-- Xe, va!

Es desembarassà de la germana amb dificultat, i amb la mànega una miqueta més llarga, creuà el carrer. Empentà la porta amb força, puix era més pesada del que semblava. Davant ella s'obria un passadís obscur, humit i opressiu, que la claredat del carrer no podia il·luminar, i segons caminava, la obscuritat no tan sols la envolupava, sinó que a més pareixia que es tornava tot encara més fosc, més negre que negre.

Es va girar, per veure què feia la seua germana, o per tranquil·litzar-la, i ni tan sols la va poder veure! El rectangle lluminós de la porta del carrer, els ocells amb els seus càntics i l'encisador perfum de la primavera havien donat pas a un no-res ofegador i aclaparant. Minorà la marxa, ja que els seus ulls pareixien incapaços de veure quelcom, i no volia xocar-se amb res.

Avançava amb el braç que no portava la barreta ben estirat, palpant en l'aire per tractar d'endevinar què hi havia davant d'ella abans de fer un mal pas; i el braç de la barreta, ben pegat al cos, amarrant-la bé, com un tresor que calia preservar a tota costa.

De sobte, es va sentir un fort enrenou que venia d'amunt. Una porta s'obria, amb lentitud, i una llum roja va anar caient de dalt, com si algú haguera obert la aixeta de la llum. Poc a poc va poder distingir on es trobava: al centre d'una escala angulosa, tan complicada i anguniosa com la resta de l'entorn. Va mirar cap amunt, però ningú va treure el cap. Només el silenci i el seu cor, bombejant amb força al seu pit. Però no podia fer res més que començar la pujada...

Cada pas sonava intrús i aliè, com si no haveren trepitjat aqueixos escalons en molt de temps, i quan més pujava, més dificultós era el següent escaló.

Arribà al primer pis, o, pels seus càlculs, el que hauria d'ésser el primer pis, però la porta --si es que hi havia una porta-- no hi era oberta. No es podien distingir badalls, ni tan sols una humil mira. L'única llum que es podia veure venia de més amunt. Perplexa, continuà pujant escales, malgrat la inexplicable i creixent dificultat que no volia que la vella rebera el seu pa.

Però no tenia por; o més ben dit, no temia res d'aqueixa escala. En l'únic que pensava era en donar-li la barreta a la dona, i marxar per que la seua germana no patira més: a aquestes hores havia d'estar ja plorant, o a punt de fer-ho, o encara pitjor, hauria corregut fins casa dels avis, i els hauria contat tot, o molt, molt pitjor, ves a saber què o quina fantasia terrorífica, i estarien tots preocupats i pensant en cridar a la policia, si es que no ho havien fet ja. D'un moment a l'altre sentirien sirenes, al pas que anava...

Els últims escalons els va pujar ajudant-se dels braços per moure les cames. Un escaló, altre escaló, cada escaló que superava era un menys fins a la llum, que era ja front ella. Una gruixa porta entreoberta només deixava entreveure una paret roja, però no s'atrevia a obrir-la sense avisar:

-- Hola?

Silenci de nou, i una desagradable novetat: un flaire pudent que s'insinuava i envaïa amb subtilitat i persistència el replà.

Fastigós.

Colpejà la porta dues vegades, amb cortesia però també una certa pressa induïda per la creixent pudor.

-- Hola? Porte la barreta de pa...

Res.

-- Que hi ha algú? Hola?

Podia esperar, i ofegar-se amb aqueix tuf, o podia ésser descortès i obrir del tot la porta, entrar, deixar la barreta i marxar.

Picà altra vegada la porta. Seria l'ultima vegada, i si ningú no responia, passaria i deixaria la barreta, tal i com havia decidit:

-- Hola?

De nou, el silenci. I quan ja anava a empènyer amb força i potser fins una miqueta de ràbia, sentí una veu llunyana:

-- Passa, passa...

No s'ho podia creure! Tapant-se el nas amb una ma, va obrir empentant la porta amb el peu, per tocar quant menys, millor. Es trobà al mig d'un petit rebedor, amb les parets empaperades amb un estampat de roses en violent roig. Pareixia que la llum de la escala venia de les flors. El mobiliari consistia en una consola amb les potes tortes, sobre la qual hi havia un gerro de ceràmica blanca, engroguida per antic, esbornagat, amb aspecte d'haver sofert més d'un i més de dos accidents. Exhibia amb decadent orgull quatre branques lànguides, de les quals penjaven els calzes de les flors, perduts ja quasi tots els seus pètals, escampats de qualsevol manera als peus de la consola.

-- Ho... hola? --va dir, amb una veueta ridícula, tremolosa.

-- Estic ací! Vine, filla, vine...

D'on venia la veu? Li havia paregut que de la dreta, i a més, si la dona era al balcó encara, hauria de tirar cap a la dreta. I així va fer, cuidant de no fer soroll al trepitjar aquelles llosetes velles i dansarines.

El passadís lluïa el mateix paper de roses que el rebedor, i feia la mateixa pudor, però a més afegia una inquietant decoració: fotos i més fotos de xiquets i xiquetes, en blanc i negre, clavades amb agulles en la paret. Fotos grans, fotos petites, amb i sense marge, altres que eren un fragment d'altra fotografia, tallat de qualsevol manera per a aïllar el subjecte de la fotografia de la resta; tot col·locat sense cap ordre. El cas és que alguns d'aqueixos xiquets li resultaven familiars, però no li sonava haver-los vist en molt de temps...

-- He dit que estic ací!

De sobte, darrere seu, al fons del passadís, la figura de la dona es retallava front la claredat dels fons de la casa. No hi era quan havia mirat abans, oi que no hi era? I com podia la veu haver sortit de la dreta, quan la vella era a la esquerra? No entenia res, però volia acabar amb tot això, i especialment, volia acabar amb aqueixa pestilència nauseabunda.

Tornant sobre els seus pasos, i encara més enllà, va deixar enrere dues portes que donaven a cambres obscures, on l'únic que es distinguia eren bosses de tot tipus i grandària, amuntonades dins de les cambres, i que arribaven fins el passadís i amenaçaven amb desplomar-se i caure rodant, una darrere de l'altra, fins envair-lo i, potser, acabar sortint per la porta, i envair la escala també.

(Continuarà)