Una barreta de pa (III)

(NOTA: Llig el capítol I o el capítol II primer

La dona era a l'entrada d'una mena de cuina, al centre de la qual s'hi endevinava una taula rodona, baix d'una construcció piramidal de tests i plantes de tot tipus en miraculós equilibri. No pareixia que la cuina s'haguera usat en molt de temps tampoc, però no podia fixar-se massa, puix la dona va estendre el braç amb impetuositat i un grunyit.

La xiqueta s'apropà i li donà la barreta, amb un gest que li semblava molt educat i gentil. Després clavà la ma a la butxaca...

-- Què fas? --va dir, bruscament, la dona.

-- Treure el canvi.

-- No cal.

-- Però jo...

-- Ves-te'n.

Va quedar bocabadada; no sabia què dir, així que va fer uns quants pasos enrere. Entre la pudor, i aquesta estranya situació, li pareixia que començava a trobar-se malament, i encara més, que l'estampat de les parets es movia erràticament, i no només això: que les fotos es movien també!

Això no podia aguantar-se més. Al arribar a la porta, va sortir amb pressa cap a la escala, tot i la obscuritat. Tant se li'n donava; el que fóra per sortir d'aqueixa casa on res era el que pareixia, i el que passava era inexplicable. I fent honor a aquestes percepcions, fins i tot li pareixia que hi havia cada vegada més llum a la escala, i que el pes antinatural que li havia posat tan difícil pujar les escales no només havia desaparegut, sinó que a més es sentia més lleugera i ràpida, ràpida com mai s'havia imaginat que pogués ser, fins al punt de no tocar ja els escalons amb els peus, perquè de fet baixava flotant per sobre d'ells, esquivant amb mestria fragments del edifici que queien de totes parts, com guiada per algun esperit benefactor.

A la fi, aparegué la porta del carrer, ara oberta de bat a bat, i al fons, el cap de la seua germana, amagada darrere d'un cotxe, que s'alçava amb alegria al veure-la, mentre el misteriós esperit la feia aterrar amb suavitat i la empentava fins al carrer, tot en el mateix moviment.

-- Has tornat!!

-- I per què no hi havia de tornar?

-- Jo què sé!! Has trigat molt! Pensava que t'havien segrestat, i a més, aqueixa dona... S'ha quedat mirant-me fixament tot el temps. Per això m'havia amagat darrere del cotxe.

-- Què? Si la dona era dins, i no només això; a més era al segon pis...

-- Impossible! Jo me la mirava de quan en quan, i no s'ha mogut en tota la estona que has estat a dalt!

-- Aleshores, amb qui he parlat jo? --pregunta, encara molt confusa pel que havia passat feia res.

-- No ho sé, però mone! Marxem!

Mes abans que s'allunyen, el mateix soroll que despertava quan la major baixava la escala creix i creix fins que el poden sentir des de el carrer; tot tremola, i trossos i més trossos de la casa cauen al carrer; ara el batent d'una finestra, ara el marc, després la porta es desploma damunt de la vorera. Les teules alcen el vol en un remolí inusitat, aterrant amb virulència, trencant-se i contribuint al rebombori amb notes ceràmiques.

El cel s'ennuvola, el sol queda ocult darrere aqueixos núvols negres, i de sobte és de nit, i la vesprada s'ha convertit en l'escenari d'un passatge apocalíptic. Dins de la casa es veu una claror com d'altre món, produïda per moltes llums que es mouen ràpidament per les estàncies, projectant ombres, llargues i espectrals, al carrer i a totes les cases de la contornada, mentre es senten uns aterridors crits aguts que tenen per rèplica una multitud de càntics discordants.

Les xiquetes, amagades darrere del mateix cotxe que havia fet de trinxera abans, assisteixen a aquest fenomen fantasmagòric sense comprendre res, i veritablement, preguntant-se si tot açò és real o si no ho estarien somiant. Es freguen els ulls, es pessiguen, però arriben a la conclusió de que això és ben cert, i per alguna raó, no poden fugir, perquè alguna cosa les impedeix moure's d'on es troben.

D'improvís, comencen a sortir aquestes llums per les finestres, que no tenen ni vidre ni marcs ni són finestres ja, i les llums, com ànimes penant al voltant de la casa, entren i tornen a sortir per un altre forat, una i altra vegada, com si buscaren alguna cosa a dins, deixant al seu pas un estel fi i quasi invisible, acompanyant-se en tot moment pels seus càntics desafinats, fins que un eixam de llums treu a la vella, que crida i es resisteix com pot, empresonada per la madeixa de fils de llum que han teixit al seu voltant.

Les llums continuen girant i girant al voltant de la madeixa, sense detindre's, afegint-li més fils, com per ofegar la dona, i les xiquetes voldrien poder reaccionar, fer alguna cosa --el que siga-- per restablir l'ordre, acabar amb aquesta tensió inusitada, tornar a la normalitat, però no poden, perquè les seues cames estan paralitzades. Només poden veure i assistir impàvides al macabre espectacle.

I continua aquesta coreografia complexa i horripilant, amb els ballarins girant sense xocar-se, teixint aquesta presó de llum al seu pas, amb aqueixos crits i càntics malèfics per tot acompanyament, i la vella ja casi no es pot distingir; és ja un capoll brillant que flota en suspensió per damunt del carrer, il·luminant-lo, ara que és de nit a les cinc de la vesprada, amb una llum antinatural, de fora d'aquest món. Cada vegada és més i més brillant, i giren més i més ràpidament, filant fil rere fil, sense xocar-se en cap moment, en caòtica harmonia, fins que arriba a una blancor cegadora, irresistible, i les xiquetes acaben tapant-se totalment els ulls, les cares, es tiren al terra, baix del cotxe. Que sigui el que tingui que ser...

I en el paroxisme, el capoll primer implosiona i es contreu, fins a convertir-se en un punt microscòpic, invisible, i després explota, al temps que es sent un crit aterridor i punxant, que gela la sang.

Cau una suau pluja de partícules brillants, mentre el silenci envaeix el carrer de nou.

Al poc, les xiquetes, amb més curiositat que seny, s'alcen, i gosen mirar cap on era el capoll fins fa uns instants. En el seu lloc, les partícules de llum s'agrupen i formen una figura que pareix humana; és més, es pareix increïblement a la dona que ho ha iniciat tot. Però ara és diferent; ja no és la vella ganyotera i sinistra, sinó una jove amb aspecte beatífic que continua mirant-les fixament, això si, però amb una dolçor que abans no exhibia.

-- Gràcies per alliberar-me de la maledicció! --va dir, de sobte, amb una veu jove i musical.

-- Nos... nosaltres?

-- Si, vosaltres. Fa molts, molts anys, em van embruixar per negar-me a enverinar un noble senyor. Ja no podria abandonar aquesta casa fins que un innocent em portés una barreta de pa quan jo li demanés. A qui es negava, li robava la seua ànima, capturant-la en les fotos que has vist al passadís, i destruïa el seu cos.

-- Glups!

-- Però ara ja podem partir, jo i totes les ànimes innocents que tant han sofert tots aquestos anys. Moltes gràcies!

-- Aleshores, vostè era la dona que...?

Però no pot acabar la frase; la figura es desfà i viatja cap a dins de la casa, com un estel. Poc després, la casa comença a tremolar de nou, fins que comença a desmuntar-se pel sostre, després el segon pis, el primer, la planta baixa... I quan ja només queda un muntó de runes i escombraries, coronades per un parell de bigues corcades, el estel de partícules lumíniques pega a fugir cap amunt, fins a perdre's en el cel, que ja torna a un estat i color normal per a quasi les set de la vesprada.

És de dia una altra vegada, i la gent que ve a missa, que potser han passat per aquest carrer aquest matí i tenen ben present el record de la casa en peu, sense novetat, s'atrotina ara al voltant de la ruïna recent i encara polsegosa.

Els majors es fan creus, tractant d'entendre com pot una casa afonar-se així, sense avís. Tothom ignora les xiquetes, que continuen mirant al buit entre cases, bocabadades pel que han viscut aqueixa vesprada, i satisfetes per la seua bona acció. Elles tenen la clau per entendre què ha passat, però encara que les preguntaren, qui les creuria?

Així que s'alcen, llevant-se la pols de la roba, i reprenen el camí a casa els avis, com si no haguera passat res.

I amb un somriure, li diu la major a la petita:

-- Veus com he fet bé pujant-li la barreta?